Aquesta entrada portarà les històries personals viscudes amb les pel·lícules de Disney i les nostres opinions.
-Hui parlarem del fenòmen Mary Poppins.Una pel·lícula de Robert Stevenson protagonitzada per Julie Andrews (1964).En seria incapaç de calcular el nom de vegades que he vist Mary Poppins de xicoteta.Aquells estius en casa de la meua cosina, on l'únic remei per a que em quedara queta era enxufarme la TV, encendre el vídeo i ficar-me la pel·lícula de la dona aquella que volava.Encara, quan veig Mary Poppins, ara que han passat ja uns quants anys, la recorde pas per pas, cançó per cançó, ball per ball.. com si tornara a aquells estius amb Lydia (la meua cosina,l'he mencionada abans? crec que no), veient la tv en blanc i negre, ja que la veiem a la seua habitació i ella no en tenia tv amb color, amb les mans i la boca plenes de la grassa de les"patates" i la pepsi. Ja l'havia vista trecentes mil vegades,però sempre que la tornava a veure no estava més que concentrada en la tv, esperant espectant el que passaria, encara que ja savia perfectament el que anava a succeir.Flipava amb el seu maletí, amb les carreres de "tio vivo",amb el deshollinaor... Vaig passar vesprades senceres xisclant els dits per a veure si els meus joguets tornaven al seu lloc,però no; sempre em portava la bronca de la mare perquè l'habitació estava tota desordenada i jo mira que intentava convéncer-la però no, sempre en castigava sense el gelat dels diumenges per després de dinar. Amb el pas del temps(i amb ajuda d'un psicòl·leg... > es broma, vull fer-ho dramàtic)vaig donar-me comte que les pel·lícules no eren més que ficció,pura ficció ni tansols tenien una mica de realitat. A qué sants amb un xasqueig de dits es va ordenar l'habitació? A qué sants un lleó va parlar-li a son fill perquè li succeisca quan ell mora?Qué irrealisme... Quina farsa. En veritat si ens creerem tot el que diu la caixa boba, estaríem perduts perquè mare...Bueno tornant al tema de Mary Poppins. Ha sigut una pel·lícula que m'ha ensenyat la importància de riure, d'imaginar,de conèixer nous mons al meu cap, de somniar, de fer el que cadascú creu i pensa fins les últimes conseqüències i sempre va a ser el meu talismà sentimental de l'infància.Tal volta ara a la vista dels adults i, sobretot si Moisés es llig aquesta entrada, es pensarà que sóc una cria anclada en el passat que no creix mai, però a que tot el món té un record(o més) de l'infantessa? Doncs aquest és el meu:) Ara com a bona fan de la Mary Poppins en ficarè un vídeo del Supercalifragilisticoespialidoso una cançó més que simbòlica d'aquesta pel·lícula que, a pesar de tots el anys que porta el meu cap dalt, seguix sabent-la
- La Bella Durmiente és altre dels clàssics de Disney, una d'aquestes pel·lícules que ha vist qualsevol xiquet que té una tv a casa. Per mí és una pel·lícula més que genial. Era la meua "peli" favorita de menuda i crec que és una d eles millors pel·lícules que ha fet Disney. Veure com les fadrines rescataven el príncep i salvamen Aurora i com, a més, el príncep lluitava contra el drac (aquesta era la part que més m'agradava) em feia estar embobà, quasi totes les vesprades de la setmana. Sincerament crec que no hi ha paraules per a descriure totes les emocions que sentia quan veia aquesta pel·lícula i no se m'ocurreixen més arguments per a parlar açí de "La bella durmiente", açí que finalitzaré aquesta actualització aconsellant que li l'ha fiqueu a tots els vostres germans i germanes, cosins/nes.. Per a que passen un moment més que agradable :)
Per: Sheila Ortega Sanchís
No hay comentarios:
Publicar un comentario